Sempre em sorprèn com se sorprèn l'espectador amb una bona interpretació, pel fet que vingui d'una persona neurodivergent, o en el cas dels intèrprets amb qui treballo, d'una persona amb SD . Ho veiem com una cosa excepcional, perquè malauradament els nostres escenaris estan encara bastant coixos en la representació de l'espectre social complet. I, amb tota la bona fe, ens desfem en lloances, i inclús d'una manera maldestra, ens posem condecents i fins i tot paternalistes. 

I em temo molt que aquest remolí de sensacions i accions que segueixen a l'acte escènic inclusiu, es deuen a un inconfessable sentiment de superioritat. Igual que dol reconèixer que tots tenim comportaments masclistes o racistes. 

​

Diu Alexandre Jollien, activista amb discapacitat, que la pietat és l'arma més destructiva cap a un individu. 

O la Insual, influencer amb paràlisi cerebral, "Al próximo que me llame campeona lo apuñalo”. On hem après que l'art de comunicar, sigui mitjançant la dansa o el teatre, va renyit amb la neurodivergència? Sempre que hi hagi talent o feina o el que sigui que ens col·loqui sobre l'escenari, TOTS tenim el dret a ser mirats i admirats.